Segon parcial

La violència de gènere ha estat i continua sent una de les manifestacions més clares de la desigualtat, subordinació i de les relacions de poder dels homes sobre les dones. Es basa i s'exerceix per la diferència subjectiva entre els sexes, cosa que significa que les dones pateixen violència pel simple fet de ser dones. L'objectiu d'aquesta violència és mantenir les relacions de poder patriarcals i desiguals, i pot manifestar-se en diversos tipus (física, psicològica, sexual, econòmica) i modalitats (familiar, laboral, institucional, etc.).

Héritier va demostrar que la violència masclista no és un fenomen natural, sinó que respon a un "excés de cultura", concretament de cultura patriarcal,. Va utilitzar exemples etnogràfics per contrastar la conducta animal amb la humana, assenyalant que, mentre que alguns animals mascles competeixen entre ells, "mai combaten ni maten les femelles del seu grup". En canvi, la violència patriarcal es manifesta en dues formes d'apropiació: la primera violència és l'apropiació de les dones per part dels homes (si tenen o no tenen drets), i la segona violència és la despossessió dels fills, que pertanyen als homes.

Segato argumenta que una de les estructures elementals de la violència resideix en la tensió constitutiva i irreductible entre el sistema d'estatus (basat en la moral tradicional i patriarcal) i el sistema de contracte (basat en la llei jurídica que busca la igualtat). El sistema d'estatus es basa en la usurpació o exacció del poder femení, que garanteix a l'home el tribut de submissió, moralitat i honor, elements crucials perquè pugui lluir el seu prestigi davant els seus parells masculins,. La violència sorgeix com a mandat moral per reduir i empresonar la dona en la seva posició subordinada.

Per a Segato, la violència contra les dones és universal i no s'explica per patologies individuals, sinó que és una pràctica social apresa vinculada a jerarquies històriques, constituint una Violència Estructural. L'acte violent és un llenguatge que reafirma la subordinació i l'ordre de poder. L'acte violent és, en essència, un missatge dirigit cap a l'interior del grup masculí, on l'agressor demostra control, autoritat i estatus davant dels seus parells, essent la víctima (la dona) el "suport del missatge".

Marcela Lagarde, basant-se en la seva investigació a Ciutat Juárez, va promoure la definició de **feminicidi** com un conjunt de violacions als drets humans que inclouen els crims i desaparicions de dones, i que s'identifiquen com a crims de lesa humanitat. La característica clau del feminicidi és que succeeix quan, de manera criminal, concorren el silenci, l'omissió, la negligència o la col·lusió parcial o total de les autoritats encarregades de prevenir i erradicar aquests crims, sovint per la seva "ceguesa de gènere o els seus prejudicis sexistes i misògins". El femicidi seria l'homicidi de dones, mentre que el feminicidi subratlla la responsabilitat estructural i estatal en la tolerància de la violència extrema,.

L'antropologia feminista qüestiona diversos pilars del coneixement tradicional. En primer lloc, critica la falsa objectivitat de la ciència per ometre les condicions socials i polítiques sota les quals es va construir el coneixement. En segon lloc, rebutja la neutralitat i l'objectivitat universal, assenyalant l'androcentrisme i la invisibilització de les dones i de les jerarquies sexe-genèriques en totes les cultures. En lloc d'un coneixement absolut, es proposa reconèixer la parcialitat de tot saber i apostar pel coneixement situat.

L'etnografia feminista subratlla que l'ètica no pot excloure la dimensió política i exigeix que l'investigador/a sigui un subjecte situat i reflexiu,. La reflexivitat implica conèixer i fer explícita la pròpia posició i el seu impacte en la recerca (qui sóc, d'on vinc, quina implicació té la meva presència). El cos de l'investigador/a esdevé un lloc de coneixement, requerint atenció a les emocions i vivències corporals, ja que l'experiència etnogràfica és un acte total que implica cos, ment i emoció,. Per exemple, Carmen Gregorio Gil, treballant amb dones migrants de la República Dominicana a Madrid, va experimentar com el seu cos "blanc" i "espanyol" es transformava en un contenidor de significats de prestigi, poder i diners per a les persones que estudiava, obligant-la a reconèixer les relacions de poder decolonials que intervenien en la seva pròpia experiència de camp,.

El relativisme cultural és la postura que sosté que cada cultura s'ha d'interpretar només d'acord amb els seus propis valors, rebutjant una mirada universal,. La tensió sorgeix quan, en nom del respecte cultural, es toleren pràctiques que violen els drets humans individuals, especialment els de les dones i les nenes,. Un exemple etnogràfic crític és el "cas de la nena wichí" a Salta, Argentina. La defensa de l'agressor va utilitzar un peritatge antropològic per al·legar que l'embaràs de la nena de 9/11 anys era part del "matrimoni privignàtic", un suposat costum wichí,. Mónica Tarducci i les pròpies dones wichí van qualificar aquesta justificació d'"aberració" i una utilització perillosa de la cultura per encobrir abusos, subratllant que la violència contra les dones no pot considerar-se l'"essència" de la comunitat,,.

Aquí teniu targetes de definició més curtes basades en els conceptes clau dels textos:

És una manifestació clara de la desigualtat i subordinació dels homes sobre les dones, exercida pel simple fet de ser dona, amb l'objectiu de mantenir relacions de poder patriarcals i desiguals.

Són la violència física, la psicològica, la sexual, l'econòmica i la patrimonial.

Demostra que no és un fenomen natural, sinó un "excés de cultura" (cultura patriarcal), assenyalant que, a diferència d'alguns animals, els homes sí que combaten i maten les dones del seu propi grup.

La primera és l'apropiació de les dones per part dels homes (si tenen o no tenen drets), i la segona és la despossessió, on els fills es consideren propietat dels homes.

És una pràctica social apresa i universal, vinculada a jerarquies històriques, que no s'explica per patologies individuals i que expressa una relació de subordinació i serveix per restaurar l'ordre de poder patriarcal.

L'acte violent és un missatge dirigit a l'interior del grup masculí per demostrar control, autoritat i estatus davant dels parells, sent la víctima (la dona) el "suport del missatge".

La tensió constitutiva entre el sistema d'estatus (moral tradicional i patriarcal) i el sistema de contracte (llei jurídica que busca la igualtat).

El **femicidi** es refereix a l'homicidi de dones, mentre que el **feminicidi** és un conjunt de violacions als drets humans (incloent-hi crims i desaparicions) que es produeix amb la concurrència criminal del silenci, l'omissió o la negligència de les autoritats.

És una aproximació teòrica i metodològica que qüestiona les relacions de poder en la producció de coneixement i situa les experiències, cossos i veus històricament marginades al centre de l'anàlisi.

És la proposta de l'antropologia feminista que critica la idea d'objectivitat universal i sosté que tot coneixement és parcial i ha d'explicitar la posició social i el context de l'observador/a.

Implica conèixer i explicitar la pròpia posició (qui sóc, d'on vinc) i l'impacte que té la presència de l'investigador/a en el coneixement produït, incloent-hi l'atenció a les emocions i vivències corporals.

És la postura antropològica que sosté que cada cultura s'ha d'analitzar i interpretar d'acord amb els seus propis principis i valors, rebutjant una mirada universal.

Que cap grup social ha patit majors violacions dels seus drets humans en nom de la cultura que les dones i les nenes, ja que es pot utilitzar per justificar situacions de desigualtat i discriminació (p. ex., el cas de la nena wichí).

Héritier va demostrar que la violència masclista no és un fenomen natural, sinó que respon a un "excés de cultura, de cultura patriarcal". Per subratllar-ho, va assenyalar que, tot i que alguns animals mascles competeixen entre ells, "jamás combaten ni matan a las hembras de su grupo".

Héritier parla de dues formes d'apropiació/violència: la **Primera violència**, que és l'apropiació de les dones per part dels homes (si se'ls deixen o no tenir drets), i la **Segona violència**, on els fills es consideren propietat dels homes (despossessió).

Segato estableix que la violència contra les dones és universal i no s'explica per patologies o impulsos individuals, sinó que és una **pràctica social apresa, vinculada a jerarquies històriques**, i que expressa una relació de subordinació. El patriarcat es veu com l'estructura elemental que precedeix i sosté altres jerarquies.

Segato afirma que "El sistema de estatus se basa en la usurpación o exacción del poder femenino por parte de los hombres". Aquesta exacció garanteix el "tributo de sumisión, domesticidad, moralidad y honor" que l'home necessita per "lucir su prestigio ante sus pares".

L'acte violent és entès com un llenguatge i un missatge dirigit cap a l'interior del grup masculí per tal que l'agressor demostri control i estatus, essent la víctima (la dona) el "suport del missatge".

El feminicidi és un "Conjunto de violaciones a los derechos humanos de las mujeres que contienen los crímenes y las desapariciones". Es distingeix del simple femicidi (homicidi de dones) perquè inclou la concurrència criminal del "silencio, la omisión, la negligencia y la colusión parcial o total de autoridades".

Lagarde assenyala que, si l'Estat tingués perspectiva de gènere i fos més democràtic, "no habría tolerancia social a la violencia hacia las mujeres y por lo tanto al feminicidio".

Tarducci adverteix sobre la "perillosa utilització de la cultura per explicar situacions de desigualtat i discriminació". El seu argument central, basat en el cas de la nena wichí, és que cap grup social ha patit majors violacions dels seus drets humans en nom de la cultura que les dones i les nenes.

Gregorio Gil va experimentar com el seu cos "blanc" i "espanyol" es va transformar en un "contenidor de significats decolonials" i privilegis (associats a prestigi, poder i diners) per a les dones migrants dominicanes amb qui treballava, reconeixent la necessitat d'explicitar les relacions de poder.

Aquesta idea implica rebutjar la neutralitat i defensar una etnografia que restitueix el valor del coneixement des dels nostres propis cossos, entenent l'experiència etnogràfica com un "acte total que implica cos, ment, raó i emoció de manera indissoluble".