Antropologia Política - 2n set

Pot legitimar l’autoritat, justificar normes i rituals, i reforçar la cohesió social.

Que és possible la democràcia directa i consensual fora de l’Estat coercitiu.

Una forma de poder basada en normes impersonals, regles i institucions estables.

Perquè situa la civilització occidental com a cim de l’evolució cultural.

Que el poder només existeix dins d’una relació social; no és una entitat fixa.

Perquè revela estructures socials, desequilibris de poder i mecanismes de resolució.

Visibilitza el gènere com a construcció cultural i denúncia les estructures patriarcals de poder.

La capacitat d’imposar una visió del món com a legítima sense necessitat de força.

El control del cos i la vida de la població per mitjà de normes, registres i institucions.

Per costum, antiguitat i repetició cultural acceptada com a norma.

Controla ritus d’iniciació, jutja conflictes i manté l’ordre social en secret.

Una forma d’organització política sense Estat basada en parentius escalonats.

Que una ideologia dominant és acceptada com a “normal” o “natural” per tota la societat.

El poder és la capacitat d’imposar la pròpia voluntat, mentre que l’autoritat és el poder reconegut com a legítim per qui el rep.

S’imposa a través de normes culturals i significats compartits que semblen naturals, fent que la dominació esdevingui invisible o consensuada.

No té institucions centralitzades; el poder s’organitza a través del parentiu, la mediació i el consens, com en el cas dels Nuer.

Perquè el poder no només prohibeix, sinó que també genera discursos, normes i identitats que configuren el comportament social.

Mostra que el consens pot ser la base de l’ordre polític, fins i tot sense Estat; defensa una visió anarquista i descentralitzada del poder.

El colonialisme va influir en la mirada etnocèntrica de l’antropologia clàssica i va condicionar la forma com es representaven les altres cultures.

Perquè només existeix en la interacció entre persones; es negocia i es reprodueix constantment dins les relacions socials.

Com tot allò que implica relacions de poder, incloent-hi l’àmbit domèstic, els cossos, la cura i les desigualtats de gènere.

Que el llenguatge defineix què és normal, acceptable o patològic, i construeix la forma com entenem i organitzem el món.

Perquè veu la societat com un sistema equilibrat i tendeix a ignorar el conflicte, la història i les forces de transformació.

Observant les estratègies i decisions dels individus en contextos de poder, i com aquests influeixen o desafien les estructures socials.

El coercitiu s’imposa per la força o l’amenaça, mentre que el consensual s’accepta voluntàriament a través del respecte o l’acord.

Considera que les estructures de parentiu reflecteixen estructures mentals universals que organitzen la societat segons oposicions binàries.

Poden regular conflictes, reforçar l’autoritat simbòlica, mantenir la cohesió social i transmetre normes comunitàries.

La carismàtica es basa en la personalitat excepcional del líder; la tradicional, en la repetició de costums heretats i reconeguts.

Mitjançant el parentiu, on els segments es relacionen jeràrquicament però sense autoritat central permanent.

Perquè defensa que la cultura és canviant, híbrida i construïda per relacions de poder i interpretació constant.

El saber no és neutral, sinó que forma part del poder: qui defineix el coneixement també defineix allò que és normal o desviat.

Serveix per justificar el poder a través d’un relat històric compartit que reforça la identitat i l’autoritat d’un grup.

El parentiu estructura la distribució del poder, les aliances i els mecanismes de resolució de conflictes sense institucions estatals.

Perquè operen fora de les institucions formals i poden controlar normes socials, càstigs i iniciacions de manera autònoma.

Com una forma de violència epistèmica que nega altres sistemes de pensament i maneres d’organitzar el poder.

Mostra com la cultura i els hàbits inculcats fan que les classes subordinades acceptin l’ordre social com a natural.

Com una construcció històrica que no és universal, que centralitza el poder i s’imposa mitjançant institucions, normes i control simbòlic.

Diferenciació clara entre governants i governats, poder coercitiu, lleis impersonals, societat estratificada, funcions especialitzades i estructura de classes.

Perquè permet sostenir grans poblacions i mantenir professionals dedicats exclusivament a l’administració i la política.

Permeten mantenir el sistema estatal, centralitzar recursos, redistribuir-los i finançar serveis públics i impostos.

L’Estat reforça la propietat privada i sovint entra en conflicte amb la propietat comunal, consolidant desigualtats.

Mitjançant la professionalització i institucionalització de la religió, convertint-la en eina de sacralització del poder.

Estats que s’originen sense influències externes (ni conquesta ni invasió), de forma independent.

Uruk, Egipte, Mohenjo-Daro, Dinastia Chang, Inques i Asteques.

A través del conflicte de classes derivat de l’estratificació social i l’acumulació d’excedents, que porta a una força centralitzada per imposar l’ordre.

Que la desigualtat no sempre provoca Estat i que pot haver-hi evolució sense necessitat de centralització.

Que el control de l’aigua i la gestió d’inundacions en societats agrícoles porta a una centralització del poder i a la formació de l’Estat.

Perquè hi ha societats com les mesoamericanes on l’Estat apareix sense control hidràulic, trencant la relació causa-efecte.

Amb la teoria de la circumscripció ambiental: la falta de terreny i el creixement poblacional intensifiquen els conflictes, i això porta a la conquesta i a la centralització.

Que exagera la relació entre pressió ambiental i estat; no sempre la manca d’espai deriva en l’Estat.

Una necessitat de gestió davant la pressió demogràfica que porta a l’agricultura intensiva i la centralització de recursos.

Se l’acusa de tenir una visió massa materialista i racionalista, que redueix l’acció humana a càlcul econòmic.

Com un procés multicausal i interrelacionat entre diversos factors: tecnologia, estratificació, demografia i medi ambient.

Perquè la presència de certs factors (ex. agricultura, escriptura) no implica necessàriament la creació d’un Estat.

Que no és inevitable ni resultat natural de la desigualtat; hi ha societats complexes sense estat ni jerarquies permanents.

Legitima el poder, estructura la jerarquia i sovint és professionalitzada dins l’Estat.

És un especialista religiós que actua com a intermediari amb el món espiritual i pot tenir influència social i política, com el xaman inuit.

L’Estat segons Morton es caracteritza per la diferenciació entre governants i governats, poder coercitiu, lleis impersonals, especialització de funcions, estratificació social i classes. Està vinculat a l’agricultura intensiva i a l’existència de burocràcia i redistribució centralitzada.

Els excedents permeten alimentar funcions no productives, redistribuir recursos, finançar serveis i justificar la imposició d’impostos i burocràcia estable.

Mitjançant la seva institucionalització i professionalització, reforça el poder polític i l’ordre social a través de rituals i sacralització del lideratge.

Que les societats primitives no són "societats sense Estat", sinó "societats contra l'Estat", ja que s'organitzen activament per evitar la centralització del poder i mantenir l'autonomia col·lectiva.

Mitjançant caps sense poder coercitiu, la seva funció és servir i resoldre conflictes sense imposició. L'autoritat està subordinada a la voluntat del grup i no separada de la comunitat.

A través de la cultura, l’educació i les institucions que inculquen hàbits i creences que porten les persones a acceptar la seva posició social com a normal o justa.

L’habitus és un conjunt de disposicions adquirides culturalment que estructuren la percepció i acció dels individus. En política, permet que els individus actuïn dins l’ordre establert sense qüestionar-lo.

La cultura transmet de forma invisible els valors dominants, i les classes dominants utilitzen aquest capital cultural per mantenir el seu estatus i perpetuar l’ordre social.

Perquè no es percep com a dominació. Les persones col·laboren amb el seu propi sotmetiment creient que les normes són naturals o justes.

Mitjançant el que ell anomena el "mercat lingüístic", on determinades formes de parlar (com les del poder) tenen més valor i reforcen l’autoritat de qui les utilitza.

Que les estructures socials (classes, normes, institucions) condicionen la manera com pensem i actuem, i alhora són reproduïdes per aquestes mateixes accions.

El capital simbòlic (prestigi, reconeixement, honor) pot convertir-se en poder real si és reconegut per la societat; és una forma de legitimar la dominació.

Requereix fer conscient allò que sembla natural; cal una ruptura amb l’habitus imposat i una crítica a les estructures que produeixen desigualtat simbòlica.

Durkheim entén l’Estat com una expressió de la consciència col·lectiva que regula i manté la cohesió social. Defensa que les institucions polítiques són producte de processos socials i tenen funció integradora dins la societat.

Marx veu l’Estat com una eina al servei de la classe dominant per mantenir la seva hegemonia econòmica i social. L’Estat no és neutral, sinó que reprodueix l’estructura de classes i legitima l’explotació del proletariat.